"POSAR PALS A LES RODES"

Circular 2008
Carta nº. 58 - Abril, 2008
(Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga per les causes de l'alliberrament).
Visiteu web: http://www.pangea.org/araguaia/index.php?option=com_content&task=blogcategory&id=24&Itemid=42


Estava pensant la circular de 2008, quan m’envaeix, com un riu bíblic de llet i mel, una autèntica inundació de missatges de solidaritat i estimació, amb ocasió dels meus 80 anys. Com que no puc respondre a cadascú i a cadascuna individualment, fins i tot perquè el germà Parkinson té els seus capricis, us demano que rebeu aquesta circular com una abraçada personal, entranyable, de gratitud i de comunió renovades.

Estic llegint una biografia de Dietrich Bonhoeffer, titulada, molt significativament, Hauríem d’haver cridat. Bonhoeffer, teòleg i pastor luterà, profeta i màrtir, fou assassinat pel nazisme, el 9 de abril de 1945, en el camp de concentració de Flossenbürg. Ell denunciava la «Gràcia barata» a la que reduïm moltes vegades la nostra fe cristiana. Advertia també que «qui no hagi cridat en contra del nazisme no té dret a cantar en gregorià». I arribava finalment, ja la vigília del seu martiri, a aquesta conclusió militant: «Cal parar la roda bloquejant els seus radis». No n’hi havia prou aleshores amb socórrer puntualment a les víctimes triturades pel sistema nazi, que per
a Bonhoeffer era la roda; i no en podem tenir prou avui amb l’assistencialisme i les reformes pedaç enfront d’aquesta roda que per a nosaltres és el capitalisme neoliberal amb els seus radis del mercat total, del lucre omnímode, de la macrodictadura econòmica i cultural, dels terrorismes d’estat, de l’armamentisme de nou creixent, del fonamentalisme religiós, de la devastació ecocida de la terra, de l’aigua, de la selva i de l’aire.

No podem restar estupefactes davant de la iniquitat estructurada, acceptant com a fatalitat la desigualtat injusta entre persones i pobles, l’existència d’un Primer Món que ho té tot i un Tercer Món que mor d’inanició. Les estadístiques es multipliquen i anem coneixent mes números dramàtics, més situacions infrahumanes. Jean Ziegler, relator de les Nacions Unides per a l’Alimentació, afirma, carregat d’experiència, que «l’ordre mundial és assassí, ja que avui la fam ja no és una fatalitat». I afirma també que «destinar milions d’ hectàries per a la producció de biocarburants és un crim contra la humanitat»; el biocombustible no pot ser un festival de lucres irresponsables. L’ONU fa temps que alerta que l’escalfament global del planeta avança
més ràpid del que pensàvem i, si no s’adopten mesures urgents, provocarà la desaparició del 30% de res espècies animals i vegetals, milions de persones es veuran privades d’aigua i proliferaran les sequeres, els incendis, les inundacions. Un es pregunta angoixat qui adoptarà aquelles “mesures urgents”.

El gran capital agrícola, amb l’agronegoci i l’hidronegoci avança cada cop més sobre el camp, concentrant terra i renda, expulsant a les famílies camperoles i llançant-les errants, acampades, engrossint les perifèries violentes de les ciutats. Dom Edwin Kräutler, bisbe de Xingú i president del CIMI, denuncia que el «desenvolupament a l’Amazònia es va tornar sinònim de deforestar, cremar, arrasar, matar». Segons Roberto Smeraldi, d’ Amigos de la Tierra, les polítiques contradictòries del Banc Mundial d’una banda «prometen salvar els arbres» i d’altra banda «ajuden a destruir l’Amazònia».

Però la Utopia continua. Com diria Bloch, som «criatures esperançades» (i espe-rançadores). L’esperança segueix, com una set i com un manantial. «En front de tota esperança esperem». D’ esperança parla, precisament, la recent encíclica de Benet XVI. (Llàstima que el Papa, en aquesta encíclica, no citi ni una sola vegada el Concili Vaticà II que ens va donar la Constitució Pastoral Gaudium et Spes Alegria i Esperança. Sigui dit de passada, el Concili Vaticà II continua estimat, acusat, silenciat, pretèrit... ¿A qui li fa por el Vaticà II?). Davant del descrèdit de la política, a quasi tot el món, la nostra Agenda Llatinoamericana 2008 defensa una nova política; fins i tot «demanem, somniant alt, que la política sigui un exercici d’amor». Un amor molt realista, militant, que subverteixi estructures i institucions reaccionàries, construïdes amb la fam i la sang de les majories pobres, al servei del condomini mundial d’una minoria plutòcrata. D’altra banda, les entitats i els projectes alternatius reaccionen intentant crear consciència, provocar una santa rebel·lia. El FSM 2009 es celebrarà, precisament, a l’Amazònia brasilera i tindrà l’Amazonia com un dels temes centrals. I el XII Encontre Intereclesial de les CEBs, el 2009, es celebrarà també a l’Amazònia, a Porto Velho, Rondônia. La nostra militància política i la nostra pastoral alliberadora han d’assumir cada vegada més aquests desafiaments majors, que amenacen el nostre Planeta. «Escollim, doncs, la vida» com resa el lema de la Campanya de la Fraternitat 2008. L’ apòstol Pau, des de la seva Carta als Romans, ens recorda que: «tota la Creació gemega i està amb dolors de part» (Rom 8,22). Els crits de mort es barregen amb els
crits de vida, en aquest part universal.

És temps de paradigmes. Avui crec que s’han de citar com a paradigmes majors i més urgents, els drets humans bàsics, l’ecologia, el diàleg intercultural i interreligiós i la convivència plural entre persones i pobles. Aquests quatre paradigmes ens afecten a tots, perquè ens apareixen en totes les convulsions, objectius i programes que està vivint la Humanitat maltractada, però sempre esperançada encara.

Amb ensopegades i ambigüitats la Nostra Amèrica es mou cap a l’esquerra; «nous vents bufen en el Continent»; estem passant «de la resistència a l’ ofensiva». Els pobles indígenes d’Abya Yala han saludat contents la Declaració de l’ ONU sobre els Drets dels Pobles Indígenes, que afecta a més de 370 milions de persones en uns 70 països del Món. I reivindicaran la seva posada en pràctica. La Nostra Església d’Amèrica Llatina i del Carib, a Aparecida, si no va ser la Pentecosta que volíem somniar, va ser una fonda experiència de trobada entre els bisbes i
el poble; i va confirmar els trets més característics de l’Església de l’Alliberament: el seguiment de Jesús, la Bíblia en la vida, l’ opció pels pobres, el testimoni dels màrtirs, les comunitats, la missió inculturada, el compromís polític. Germanes i germans, quins radis trencarem en la nostra vida diària? Com ajudarem a bloquejar la roda fatal?, tindrem dret a cantar gregorià?, sabrem incorporar en les nostres vides aquests quatre paradigmes majors traduintlos en pràctica diària? Rebeu una abraçada entranyable en l’esperança subversiva i en la comunió fraterna de l‘Evangeli del Regne. Anem sempre cap a la Vida.

Pere Casaldàliga