lunes, 7 de julio de 2008

Collar de historias, Eduardo Galeano

Collar de historias

El 3 de julio, los países del Mercosur

otorgaron a Eduardo Galeano el título de primer Ciudadano Ilustre de la región. Éstas fueron sus palabras de

agradecimiento.

Nuestra región es el reino de las paradojas.

Brasil, pongamos por caso:

paradójicamente, el Aleijadinho, el hombre más feo del Brasil, creó las más altas hermosuras del arte de la época colonial;

paradójicamente, Garrincha, arruinado desde la infancia por la miseria y la poliomelitis, nacido para la desdicha, fue el jugador que más alegría ofreció en toda la historia del fútbol;

y paradójicamente, ya ha cumplido cien años de edad Oscar Niemeyer, que es el más nuevo de los arquitectos y el más joven de los brasileños.

***

O pongamos por caso, Bolivia: en 1978, cinco mujeres voltearon una dictadura militar. Paradójicamente, toda Bolivia se burló de ellas cuando iniciaron su huelga de hambre. Paradójicamente, toda Bolivia terminó ayunando con ellas, hasta que la dictadura cayó.

Yo había conocido a una de esas cinco porfiadas, Domitila Barrios, en el pueblo minero de Llallagua. En una asamblea de obreros de las minas, todos hombres, ella se había alzado y había hecho callar a todos.

-Quiero decirles estito –había dicho-. Nuestro enemigo principal no es el imperialismo, ni la burguesía, ni la burocracia. Nuestro enemigo principal es el miedo, y lo llevamos adentro.

Y años después, reencontré a Domitila en Estocolmo. La habían echado de Bolivia, y ella había marchado al exilio, con sus siete hijos. Domitila estaba muy agradecida de la solidaridad de los suecos, y les admiraba la libertad, pero ellos le daban pena, tan solitos que estaban, bebiendo solos, comiendo solos, hablando solos. Y les daba consejos:

-No sean bobos –les decía-. Júntense. Nosotros, allá en Bolivia, nos juntamos. Aunque sea para pelearnos, nos juntamos.

***

Y cuánta razón tenía.

Porque, digo yo: ¿existen los dientes, si no se juntan en la boca? ¿Existen los dedos, si no se juntan en la mano?

Juntarnos: y no sólo para defender el precio de nuestros productos, sino también, y sobre todo, para defender el valor de nuestros derechos. Bien juntos están, aunque de vez en cuando simulen riñas y disputas, los pocos países ricos que ejercen la arrogancia sobre todos los demás. Su riqueza come pobreza, y su arrogancia come miedo. Hace bien poquito, pongamos por caso, Europa aprobó la ley que convierte a los inmigrantes en criminales. Paradoja de paradojas: Europa, que durante siglos ha invadido el mundo, cierra la puerta en las narices de los invadidos, cuando le retribuyen la visita. Y esa ley se ha promulgado con una asombrosa impunidad, que resultaría inexplicable si no estuviéramos acostumbrados a ser comidos y a vivir con miedo.

Miedo de vivir, miedo de decir, miedo de ser. Esta región nuestra forma parte de una América Latina organizada para el divorcio de sus partes, para el odio mutuo y la mutua ignorancia. Pero sólo siendo juntos seremos capaces de descubrir lo que podemos ser, contra una tradición que nos ha amaestrado para el miedo y la resignación y la soledad y que cada día nos enseña a desquerernos, a escupir al espejo, a copiar en lugar de crear.

***

Todo a lo largo de la primera mitad del siglo diecinueve, un venezolano llamado Simón Rodríguez anduvo por los caminos de nuestra América, a lomo de mula, desafiando a los nuevos dueños del poder:

-Ustedes –clamaba don Simón-, ustedes que tanto imitan a los europeos, ¿por qué no les imitan lo más importante, que es la originalidad?

Paradójicamente, era escuchado por nadie este hombre que tanto merecía ser escuchado. Paradójicamente, lo llamaban loco,

porque cometía la cordura de creer que debemos pensar con nuestra propia cabeza,

porque cometía la cordura de proponer una educación para todos y una América de todos, y decía que al que no sabe, cualquiera lo engaña y al que no tiene, cualquiera lo compra,

y porque cometía la cordura de dudar de la independencia de nuestros países recién nacidos:

-No somos dueños de nosotros mismos –decía -. Somos independientes, pero no somos libres.

***

Quince años después de la muerte del loco Rodríguez, Paraguay fue exterminado. El único país hispanoamericano de veras libre fue paradójicamente asesinado en nombre de la libertad. Paraguay no estaba preso en la jaula de la deuda externa, porque no debía un centavo a nadie, y no practicaba la mentirosa libertad de comercio, que nos imponía y nos impone una economía de importación y una cultura de impostación.

Paradójicamente, al cabo de cinco años de guerra feroz, entre tanta muerte sobrevivió el origen. Según la más antigua de sus tradiciones, los paraguayos habían nacido de la lengua que los nombró, y entre las ruinas humeantes sobrevivió esa lengua sagrada, la lengua primera, la lengua guaraní. Y en guaraní hablan todavía los paraguayos a la hora de la verdad, que es la hora del amor y del humor.

En guaraní, ñe´é significa palabra y también significa alma. Quien miente la palabra, traiciona el alma.

Si te doy mi palabra, me doy.

***

Un siglo después de la guerra del Paraguay, un presidente de Chile dio su palabra, y se dio.

Los aviones escupían bombas sobre el palacio de gobierno, también ametrallado por las tropas de tierra. Él había dicho:

-Yo de aquí no salgo vivo.

En la historia latinoamericana, es una frase frecuente. La han pronunciado unos cuantos presidentes que después han salido vivos, para seguir pronunciándola. Pero esa bala no mintió. La bala de Salvador Allende no mintió.

Paradójicamente, una de las principales avenidas de Santiago de Chile se llama, todavía, Once de Setiembre. Y no se llama así por las víctimas de las Torres Gemelas de Nueva York. No. Se llama así en homenaje a los verdugos de la democracia en Chile. Con todo respeto por ese país que amo, me atrevo a preguntar, por puro sentido común: ¿No sería hora de cambiarle el nombre? ¿No sería hora de llamarla Avenida Salvador Allende, en homenaje a la dignidad de la democracia y a la dignidad de la palabra?

***

Y saltando la cordillera, me pregunto: ¿por qué será que el Che Guevara, el argentino más famoso de todos los tiempos, el más universal de los latinoamericanos, tiene la costumbre de seguir naciendo? Paradójicamente, cuanto más lo manipulan, cuanto más lo traicionan, más nace. Él es el más nacedor de todos.

Y me pregunto: ¿No será porque él decía lo que pensaba, y hacía lo que decía? ¿No será que por eso sigue siendo tan extraordinario, en este mundo donde las palabras y los hechos muy rara vez se encuentran, y cuando se encuentran no se saludan, porque no se reconocen?

***

Los mapas del alma no tienen fronteras, y yo soy patriota de varias patrias. Pero quiero culminar este viajecito por las tierras de la región, evocando a un hombre nacido, como yo, por aquí cerquita.

Paradójicamente, él murió hace un siglo y medio pero sigue siendo mi compatriota más peligroso. Tan peligroso es que la dictadura militar del Uruguay no pudo encontrar ni una sola frase suya que no fuera subversiva, y tuvo que decorar con fechas y nombres de batallas el mausoleo que erigió para ofender su memoria.

A él, que se negó a aceptar que nuestra patria grande se rompiera en pedazos;

a él, que se negó a aceptar que la independencia de América fuera una emboscada contra sus hijos más pobres,

a él, que fue el verdadero primer ciudadano ilustre de la región, dedico esta distinción, que recibo en su nombre.

Y termino con palabras que le escribí hace algún tiempo:

1820, Paso del Boquerón. Sin volver la cabeza, usted se hunde en el exilio. Lo veo, lo estoy viendo: se desliza el Paraná con perezas de lagarto y allá se aleja flameando su poncho rotoso, al trote del caballo, y se pierde en la fronda.

Usted no dice adiós a su tierra. Ella no se lo creería. O quizás usted no sabe, todavía, que se va para siempre.

Se agrisa el paisaje. Usted se va, vencido, y su tierra se queda sin aliento.

¿Le devolverán la respiración los hijos que le nazcan, los amantes que le lleguen? Quienes de esa tierra broten, quienes en ella entren, ¿se harán dignos de tristeza tan honda?

Su tierra. Nuestra tierra del sur. Usted le será muy necesario, don José. Cada vez que los codiciosos la lastimen y la humillen, cada vez que los tontos la crean muda o estéril, usted le hará falta. Porque usted, don José Artigas, general de los sencillos, es la mejor palabra que ella ha dicho.

lunes, 19 de mayo de 2008

"POSAR PALS A LES RODES"

Circular 2008
Carta nº. 58 - Abril, 2008
(Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga per les causes de l'alliberrament).
Visiteu web: http://www.pangea.org/araguaia/index.php?option=com_content&task=blogcategory&id=24&Itemid=42


Estava pensant la circular de 2008, quan m’envaeix, com un riu bíblic de llet i mel, una autèntica inundació de missatges de solidaritat i estimació, amb ocasió dels meus 80 anys. Com que no puc respondre a cadascú i a cadascuna individualment, fins i tot perquè el germà Parkinson té els seus capricis, us demano que rebeu aquesta circular com una abraçada personal, entranyable, de gratitud i de comunió renovades.

Estic llegint una biografia de Dietrich Bonhoeffer, titulada, molt significativament, Hauríem d’haver cridat. Bonhoeffer, teòleg i pastor luterà, profeta i màrtir, fou assassinat pel nazisme, el 9 de abril de 1945, en el camp de concentració de Flossenbürg. Ell denunciava la «Gràcia barata» a la que reduïm moltes vegades la nostra fe cristiana. Advertia també que «qui no hagi cridat en contra del nazisme no té dret a cantar en gregorià». I arribava finalment, ja la vigília del seu martiri, a aquesta conclusió militant: «Cal parar la roda bloquejant els seus radis». No n’hi havia prou aleshores amb socórrer puntualment a les víctimes triturades pel sistema nazi, que per
a Bonhoeffer era la roda; i no en podem tenir prou avui amb l’assistencialisme i les reformes pedaç enfront d’aquesta roda que per a nosaltres és el capitalisme neoliberal amb els seus radis del mercat total, del lucre omnímode, de la macrodictadura econòmica i cultural, dels terrorismes d’estat, de l’armamentisme de nou creixent, del fonamentalisme religiós, de la devastació ecocida de la terra, de l’aigua, de la selva i de l’aire.

No podem restar estupefactes davant de la iniquitat estructurada, acceptant com a fatalitat la desigualtat injusta entre persones i pobles, l’existència d’un Primer Món que ho té tot i un Tercer Món que mor d’inanició. Les estadístiques es multipliquen i anem coneixent mes números dramàtics, més situacions infrahumanes. Jean Ziegler, relator de les Nacions Unides per a l’Alimentació, afirma, carregat d’experiència, que «l’ordre mundial és assassí, ja que avui la fam ja no és una fatalitat». I afirma també que «destinar milions d’ hectàries per a la producció de biocarburants és un crim contra la humanitat»; el biocombustible no pot ser un festival de lucres irresponsables. L’ONU fa temps que alerta que l’escalfament global del planeta avança
més ràpid del que pensàvem i, si no s’adopten mesures urgents, provocarà la desaparició del 30% de res espècies animals i vegetals, milions de persones es veuran privades d’aigua i proliferaran les sequeres, els incendis, les inundacions. Un es pregunta angoixat qui adoptarà aquelles “mesures urgents”.

El gran capital agrícola, amb l’agronegoci i l’hidronegoci avança cada cop més sobre el camp, concentrant terra i renda, expulsant a les famílies camperoles i llançant-les errants, acampades, engrossint les perifèries violentes de les ciutats. Dom Edwin Kräutler, bisbe de Xingú i president del CIMI, denuncia que el «desenvolupament a l’Amazònia es va tornar sinònim de deforestar, cremar, arrasar, matar». Segons Roberto Smeraldi, d’ Amigos de la Tierra, les polítiques contradictòries del Banc Mundial d’una banda «prometen salvar els arbres» i d’altra banda «ajuden a destruir l’Amazònia».

Però la Utopia continua. Com diria Bloch, som «criatures esperançades» (i espe-rançadores). L’esperança segueix, com una set i com un manantial. «En front de tota esperança esperem». D’ esperança parla, precisament, la recent encíclica de Benet XVI. (Llàstima que el Papa, en aquesta encíclica, no citi ni una sola vegada el Concili Vaticà II que ens va donar la Constitució Pastoral Gaudium et Spes Alegria i Esperança. Sigui dit de passada, el Concili Vaticà II continua estimat, acusat, silenciat, pretèrit... ¿A qui li fa por el Vaticà II?). Davant del descrèdit de la política, a quasi tot el món, la nostra Agenda Llatinoamericana 2008 defensa una nova política; fins i tot «demanem, somniant alt, que la política sigui un exercici d’amor». Un amor molt realista, militant, que subverteixi estructures i institucions reaccionàries, construïdes amb la fam i la sang de les majories pobres, al servei del condomini mundial d’una minoria plutòcrata. D’altra banda, les entitats i els projectes alternatius reaccionen intentant crear consciència, provocar una santa rebel·lia. El FSM 2009 es celebrarà, precisament, a l’Amazònia brasilera i tindrà l’Amazonia com un dels temes centrals. I el XII Encontre Intereclesial de les CEBs, el 2009, es celebrarà també a l’Amazònia, a Porto Velho, Rondônia. La nostra militància política i la nostra pastoral alliberadora han d’assumir cada vegada més aquests desafiaments majors, que amenacen el nostre Planeta. «Escollim, doncs, la vida» com resa el lema de la Campanya de la Fraternitat 2008. L’ apòstol Pau, des de la seva Carta als Romans, ens recorda que: «tota la Creació gemega i està amb dolors de part» (Rom 8,22). Els crits de mort es barregen amb els
crits de vida, en aquest part universal.

És temps de paradigmes. Avui crec que s’han de citar com a paradigmes majors i més urgents, els drets humans bàsics, l’ecologia, el diàleg intercultural i interreligiós i la convivència plural entre persones i pobles. Aquests quatre paradigmes ens afecten a tots, perquè ens apareixen en totes les convulsions, objectius i programes que està vivint la Humanitat maltractada, però sempre esperançada encara.

Amb ensopegades i ambigüitats la Nostra Amèrica es mou cap a l’esquerra; «nous vents bufen en el Continent»; estem passant «de la resistència a l’ ofensiva». Els pobles indígenes d’Abya Yala han saludat contents la Declaració de l’ ONU sobre els Drets dels Pobles Indígenes, que afecta a més de 370 milions de persones en uns 70 països del Món. I reivindicaran la seva posada en pràctica. La Nostra Església d’Amèrica Llatina i del Carib, a Aparecida, si no va ser la Pentecosta que volíem somniar, va ser una fonda experiència de trobada entre els bisbes i
el poble; i va confirmar els trets més característics de l’Església de l’Alliberament: el seguiment de Jesús, la Bíblia en la vida, l’ opció pels pobres, el testimoni dels màrtirs, les comunitats, la missió inculturada, el compromís polític. Germanes i germans, quins radis trencarem en la nostra vida diària? Com ajudarem a bloquejar la roda fatal?, tindrem dret a cantar gregorià?, sabrem incorporar en les nostres vides aquests quatre paradigmes majors traduintlos en pràctica diària? Rebeu una abraçada entranyable en l’esperança subversiva i en la comunió fraterna de l‘Evangeli del Regne. Anem sempre cap a la Vida.

Pere Casaldàliga

miércoles, 14 de mayo de 2008

Com ho portem això?

Poema visual d'Eugeni Güell

Article d'opinió de David Fernàndez, de l'Ateneu popular La Torna, aparegut a la Directa nº 75 en la columna Infectació.

D’esbroncar-me i amoïnar-se els dies d’institut, la meua mare ha passat a superar-me dràsticament per l’esquerra i fotre’m presses d’emergència: què com portem això de canviar el món? Què –va, vinga!- espavilem! Més què el què –què també- em demana amb urgència pel quan i el com. Va per feina.

En la crònica del cicle d’un temps viscut i compartit, la pregunta permanent –què fer i com- és complexa i complicada. En permanent aprenentatge i permanent construcció, tot acaba començant en un mateix. No és nou això. Ho va deixar ben dit l’Ovidi. I el Nen del Sucre i la Montserrat Roig i el temps de les cireres. I la nit dels temps d’on venim que mai oblidem, amb el bagatge obrer, antifeixista i emancipador més fèrtil del segle XX. Llavoretes ben regades que han anat creixent a les palpentes, d’amagat i quasi en clandestinitat subvertint la transició en l’era de Maastricht, Davos i Abu-Graib.

Deia Benedetti que en una revolta no sobra res i tot és útil. Tot suma. També hi ha Sampedro que diu que el millor paradigma és el corc. Minar els fonaments des de dins fins l’esvoranc final. I hi ha Gramsci, que diu que no hi ha dia D, sinó que el dia D és cada dia, quan ens esbatussem en cada contradicció per salvar la coherència, que és l’únic que ens salva i que al final és l’únic que queda: la coherència que infecta, contamina i encomana dignitat i rebel·lia.

També encerta en ‘Subi’ quan diu que estem en l’era de bastir basards d’aixopluc, més que edificar grans catedrals on sempre t’acabes pelant de fred. Canviar les coses i com primer pas canviar-nos a nosaltres mateixes. Abans que esperar que un decret-llei d’un dia per venir ens converteixi en millors persones o, pitjor encara, que resulti que en l’espera que desespera acabem sucumbint al consum compulsiu, l’autocràcia de l’automòbil i l’hipoteca ofegant.

Fet i fet, feina feta, molta per fer i fem tard. Però la multiplicitat d’aixoplucs que hi ha el territori, aquesta densa, tupida i entreteixida xarxa d’assemblees, ateneus i moviments que hi ha arreu del país han esdevingut ja el nostre únic territori alliberat. Sumes que multipliquen la coherència col·lectiva de la pluralitat dissidedent. Fets i no paraules. Projectils socials mancomunats que ja es tasten i albiren des de la realitat els temps per venir que estem construint. Pedra a pedra i pas a pas. No hi ha una altre...Que la senyora Maria del 3er 4rta s’hagi sumat a la opció per la revolta; que en Mohamedd ja eixampli l’exèrcit de somiadors que ja està bastint una altra societat paral·lela, invisible, que rutlla solidàriament; que existeix, que és, que és palpa i es palplanta davant cada imposició. I fan que el sentit comú (i comunitari) s’escoli a l’escola, a l’escala i a la plaça. Ja és l’altersocietat que els mercaders no poden comprar –perquè no està en venda-, que la Divisió d’Investigació dels Mossos no pot controlar, que els mèdia del Poder són incapaços de comprendre. I cada dia que passa i no som com “ells”, resulta que estem guanyant, apamant el nostre territori alliberat....

He dit Ovidi i Montserrat i Salvador Seguí. Passats dits en presents que catapulten futurs. Però el punt col·lectiu de no retorn brechtià –avui, ara i aquí- me’l dóna de veres en Jordi del Sageta de Foc, l’Ona des de Nicaragua, en Víctor des de Santa Maria de Palautordera, el Sabino del 18/98, la Mariona des del Ripollès, el Jesús de la Directa. I totes les que em deixo, que veig poc, però que hi són. Tantes i tants que fan créixer per dins i donar-se per fora. O, si voleu, la Mònica i el Màrius i el Kike de La Torna, que des dels dies d’institut ja hem tastat com ens hem anat canviant. A nosaltres mateixes. Desprogramant-nos del circuit de l’obediència deguda i aprenent que la lluita és sempre i cada dia. En unes vides quotidianes–ara mateix i aquí i arran de terra-, espais en moviment i territoris alliberats del capitalisme. En l’art d’infectar-se des de la solidaritat, el suport mutu i el respecte com a eines fonamentals. Vivint ja l’altra vida que anhelem.

Qualsevol buròcrata de despatx de la globalització, suggeriria que això és un perill alarmant, un grup outsider de risc imminent o un enemic futurible. I tenen absolutament tota la raó. Per què no hi ha volta enrere. Som outsiders del capitalisme i estem infectats... de la barricada per fer inservibles borses, bombolles financeres, casernes i presons. Diu l’Iñaki, “vamos lentos porque vamos lejos”. Ma mare, zapatísticament, apuntala també “afortunadament... ens queda tota la revolució per davant”. Aquesta és la bona nova, condensada en anys de lluita a fons, col·lectiva i persistent. Que demostra alhora i cada dia i a cada instant que els únics vençuts són els que no lluiten.