"POSAR PALS A LES RODES"

Circular 2008
Carta nº. 58 - Abril, 2008
(Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga per les causes de l'alliberrament).
Visiteu web: http://www.pangea.org/araguaia/index.php?option=com_content&task=blogcategory&id=24&Itemid=42


Estava pensant la circular de 2008, quan m’envaeix, com un riu bíblic de llet i mel, una autèntica inundació de missatges de solidaritat i estimació, amb ocasió dels meus 80 anys. Com que no puc respondre a cadascú i a cadascuna individualment, fins i tot perquè el germà Parkinson té els seus capricis, us demano que rebeu aquesta circular com una abraçada personal, entranyable, de gratitud i de comunió renovades.

Estic llegint una biografia de Dietrich Bonhoeffer, titulada, molt significativament, Hauríem d’haver cridat. Bonhoeffer, teòleg i pastor luterà, profeta i màrtir, fou assassinat pel nazisme, el 9 de abril de 1945, en el camp de concentració de Flossenbürg. Ell denunciava la «Gràcia barata» a la que reduïm moltes vegades la nostra fe cristiana. Advertia també que «qui no hagi cridat en contra del nazisme no té dret a cantar en gregorià». I arribava finalment, ja la vigília del seu martiri, a aquesta conclusió militant: «Cal parar la roda bloquejant els seus radis». No n’hi havia prou aleshores amb socórrer puntualment a les víctimes triturades pel sistema nazi, que per
a Bonhoeffer era la roda; i no en podem tenir prou avui amb l’assistencialisme i les reformes pedaç enfront d’aquesta roda que per a nosaltres és el capitalisme neoliberal amb els seus radis del mercat total, del lucre omnímode, de la macrodictadura econòmica i cultural, dels terrorismes d’estat, de l’armamentisme de nou creixent, del fonamentalisme religiós, de la devastació ecocida de la terra, de l’aigua, de la selva i de l’aire.

No podem restar estupefactes davant de la iniquitat estructurada, acceptant com a fatalitat la desigualtat injusta entre persones i pobles, l’existència d’un Primer Món que ho té tot i un Tercer Món que mor d’inanició. Les estadístiques es multipliquen i anem coneixent mes números dramàtics, més situacions infrahumanes. Jean Ziegler, relator de les Nacions Unides per a l’Alimentació, afirma, carregat d’experiència, que «l’ordre mundial és assassí, ja que avui la fam ja no és una fatalitat». I afirma també que «destinar milions d’ hectàries per a la producció de biocarburants és un crim contra la humanitat»; el biocombustible no pot ser un festival de lucres irresponsables. L’ONU fa temps que alerta que l’escalfament global del planeta avança
més ràpid del que pensàvem i, si no s’adopten mesures urgents, provocarà la desaparició del 30% de res espècies animals i vegetals, milions de persones es veuran privades d’aigua i proliferaran les sequeres, els incendis, les inundacions. Un es pregunta angoixat qui adoptarà aquelles “mesures urgents”.

El gran capital agrícola, amb l’agronegoci i l’hidronegoci avança cada cop més sobre el camp, concentrant terra i renda, expulsant a les famílies camperoles i llançant-les errants, acampades, engrossint les perifèries violentes de les ciutats. Dom Edwin Kräutler, bisbe de Xingú i president del CIMI, denuncia que el «desenvolupament a l’Amazònia es va tornar sinònim de deforestar, cremar, arrasar, matar». Segons Roberto Smeraldi, d’ Amigos de la Tierra, les polítiques contradictòries del Banc Mundial d’una banda «prometen salvar els arbres» i d’altra banda «ajuden a destruir l’Amazònia».

Però la Utopia continua. Com diria Bloch, som «criatures esperançades» (i espe-rançadores). L’esperança segueix, com una set i com un manantial. «En front de tota esperança esperem». D’ esperança parla, precisament, la recent encíclica de Benet XVI. (Llàstima que el Papa, en aquesta encíclica, no citi ni una sola vegada el Concili Vaticà II que ens va donar la Constitució Pastoral Gaudium et Spes Alegria i Esperança. Sigui dit de passada, el Concili Vaticà II continua estimat, acusat, silenciat, pretèrit... ¿A qui li fa por el Vaticà II?). Davant del descrèdit de la política, a quasi tot el món, la nostra Agenda Llatinoamericana 2008 defensa una nova política; fins i tot «demanem, somniant alt, que la política sigui un exercici d’amor». Un amor molt realista, militant, que subverteixi estructures i institucions reaccionàries, construïdes amb la fam i la sang de les majories pobres, al servei del condomini mundial d’una minoria plutòcrata. D’altra banda, les entitats i els projectes alternatius reaccionen intentant crear consciència, provocar una santa rebel·lia. El FSM 2009 es celebrarà, precisament, a l’Amazònia brasilera i tindrà l’Amazonia com un dels temes centrals. I el XII Encontre Intereclesial de les CEBs, el 2009, es celebrarà també a l’Amazònia, a Porto Velho, Rondônia. La nostra militància política i la nostra pastoral alliberadora han d’assumir cada vegada més aquests desafiaments majors, que amenacen el nostre Planeta. «Escollim, doncs, la vida» com resa el lema de la Campanya de la Fraternitat 2008. L’ apòstol Pau, des de la seva Carta als Romans, ens recorda que: «tota la Creació gemega i està amb dolors de part» (Rom 8,22). Els crits de mort es barregen amb els
crits de vida, en aquest part universal.

És temps de paradigmes. Avui crec que s’han de citar com a paradigmes majors i més urgents, els drets humans bàsics, l’ecologia, el diàleg intercultural i interreligiós i la convivència plural entre persones i pobles. Aquests quatre paradigmes ens afecten a tots, perquè ens apareixen en totes les convulsions, objectius i programes que està vivint la Humanitat maltractada, però sempre esperançada encara.

Amb ensopegades i ambigüitats la Nostra Amèrica es mou cap a l’esquerra; «nous vents bufen en el Continent»; estem passant «de la resistència a l’ ofensiva». Els pobles indígenes d’Abya Yala han saludat contents la Declaració de l’ ONU sobre els Drets dels Pobles Indígenes, que afecta a més de 370 milions de persones en uns 70 països del Món. I reivindicaran la seva posada en pràctica. La Nostra Església d’Amèrica Llatina i del Carib, a Aparecida, si no va ser la Pentecosta que volíem somniar, va ser una fonda experiència de trobada entre els bisbes i
el poble; i va confirmar els trets més característics de l’Església de l’Alliberament: el seguiment de Jesús, la Bíblia en la vida, l’ opció pels pobres, el testimoni dels màrtirs, les comunitats, la missió inculturada, el compromís polític. Germanes i germans, quins radis trencarem en la nostra vida diària? Com ajudarem a bloquejar la roda fatal?, tindrem dret a cantar gregorià?, sabrem incorporar en les nostres vides aquests quatre paradigmes majors traduintlos en pràctica diària? Rebeu una abraçada entranyable en l’esperança subversiva i en la comunió fraterna de l‘Evangeli del Regne. Anem sempre cap a la Vida.

Pere Casaldàliga

Com ho portem això?

Poema visual d'Eugeni Güell

Article d'opinió de David Fernàndez, de l'Ateneu popular La Torna, aparegut a la Directa nº 75 en la columna Infectació.

D’esbroncar-me i amoïnar-se els dies d’institut, la meua mare ha passat a superar-me dràsticament per l’esquerra i fotre’m presses d’emergència: què com portem això de canviar el món? Què –va, vinga!- espavilem! Més què el què –què també- em demana amb urgència pel quan i el com. Va per feina.

En la crònica del cicle d’un temps viscut i compartit, la pregunta permanent –què fer i com- és complexa i complicada. En permanent aprenentatge i permanent construcció, tot acaba començant en un mateix. No és nou això. Ho va deixar ben dit l’Ovidi. I el Nen del Sucre i la Montserrat Roig i el temps de les cireres. I la nit dels temps d’on venim que mai oblidem, amb el bagatge obrer, antifeixista i emancipador més fèrtil del segle XX. Llavoretes ben regades que han anat creixent a les palpentes, d’amagat i quasi en clandestinitat subvertint la transició en l’era de Maastricht, Davos i Abu-Graib.

Deia Benedetti que en una revolta no sobra res i tot és útil. Tot suma. També hi ha Sampedro que diu que el millor paradigma és el corc. Minar els fonaments des de dins fins l’esvoranc final. I hi ha Gramsci, que diu que no hi ha dia D, sinó que el dia D és cada dia, quan ens esbatussem en cada contradicció per salvar la coherència, que és l’únic que ens salva i que al final és l’únic que queda: la coherència que infecta, contamina i encomana dignitat i rebel·lia.

També encerta en ‘Subi’ quan diu que estem en l’era de bastir basards d’aixopluc, més que edificar grans catedrals on sempre t’acabes pelant de fred. Canviar les coses i com primer pas canviar-nos a nosaltres mateixes. Abans que esperar que un decret-llei d’un dia per venir ens converteixi en millors persones o, pitjor encara, que resulti que en l’espera que desespera acabem sucumbint al consum compulsiu, l’autocràcia de l’automòbil i l’hipoteca ofegant.

Fet i fet, feina feta, molta per fer i fem tard. Però la multiplicitat d’aixoplucs que hi ha el territori, aquesta densa, tupida i entreteixida xarxa d’assemblees, ateneus i moviments que hi ha arreu del país han esdevingut ja el nostre únic territori alliberat. Sumes que multipliquen la coherència col·lectiva de la pluralitat dissidedent. Fets i no paraules. Projectils socials mancomunats que ja es tasten i albiren des de la realitat els temps per venir que estem construint. Pedra a pedra i pas a pas. No hi ha una altre...Que la senyora Maria del 3er 4rta s’hagi sumat a la opció per la revolta; que en Mohamedd ja eixampli l’exèrcit de somiadors que ja està bastint una altra societat paral·lela, invisible, que rutlla solidàriament; que existeix, que és, que és palpa i es palplanta davant cada imposició. I fan que el sentit comú (i comunitari) s’escoli a l’escola, a l’escala i a la plaça. Ja és l’altersocietat que els mercaders no poden comprar –perquè no està en venda-, que la Divisió d’Investigació dels Mossos no pot controlar, que els mèdia del Poder són incapaços de comprendre. I cada dia que passa i no som com “ells”, resulta que estem guanyant, apamant el nostre territori alliberat....

He dit Ovidi i Montserrat i Salvador Seguí. Passats dits en presents que catapulten futurs. Però el punt col·lectiu de no retorn brechtià –avui, ara i aquí- me’l dóna de veres en Jordi del Sageta de Foc, l’Ona des de Nicaragua, en Víctor des de Santa Maria de Palautordera, el Sabino del 18/98, la Mariona des del Ripollès, el Jesús de la Directa. I totes les que em deixo, que veig poc, però que hi són. Tantes i tants que fan créixer per dins i donar-se per fora. O, si voleu, la Mònica i el Màrius i el Kike de La Torna, que des dels dies d’institut ja hem tastat com ens hem anat canviant. A nosaltres mateixes. Desprogramant-nos del circuit de l’obediència deguda i aprenent que la lluita és sempre i cada dia. En unes vides quotidianes–ara mateix i aquí i arran de terra-, espais en moviment i territoris alliberats del capitalisme. En l’art d’infectar-se des de la solidaritat, el suport mutu i el respecte com a eines fonamentals. Vivint ja l’altra vida que anhelem.

Qualsevol buròcrata de despatx de la globalització, suggeriria que això és un perill alarmant, un grup outsider de risc imminent o un enemic futurible. I tenen absolutament tota la raó. Per què no hi ha volta enrere. Som outsiders del capitalisme i estem infectats... de la barricada per fer inservibles borses, bombolles financeres, casernes i presons. Diu l’Iñaki, “vamos lentos porque vamos lejos”. Ma mare, zapatísticament, apuntala també “afortunadament... ens queda tota la revolució per davant”. Aquesta és la bona nova, condensada en anys de lluita a fons, col·lectiva i persistent. Que demostra alhora i cada dia i a cada instant que els únics vençuts són els que no lluiten.